Aquest estiu tocava anar als Pirineus i així ho van fer sis companys de l’IES Macià Abela de Crevillent: Manuel Arabid, Paco Fernández Ginés, José Pedro Ibernon, Antonio Martínez, Carlos López i el que subscriu, Josep Antoni Aznar, membre del Club Acclivis Crevillent i fundador del Grup de Muntanya d’aquest centre educatiu.
El viatge va ser del 10 al 14 de juliol, de dimecres a diumenge. Així és que ens desplacem en dos cotxes i arribem al poble de Sahún, molt prop de Benasque, a les 7 de la vesprada. Hem pogut observar en el final del trajecte els efectes de la riuada que recentment ha colpejat aquesta zona de manera tan dura.
Només instal•lar-nos ens dirigim a la coneguda tenda de Barrabés per adquirir alguns objectes de muntanya. Allí preguntem als guies sobre pujar el Tuc de Mulleres i el Tuc de Salvaguàrdia, els nostres dos objectius en principi. Ens diuen que per als propers dies segueixen les previsions de mal temps, de tempestes i tot això. A més que hi ha molt gel a tota la zona, com si fórem encara a la primavera.
I que de totes maneres el Mulleres el podríem pujar amb grampons, però el Salvaguàrdia ni aixina perquè hi ha algunes plaques de gel inestables, a més de despreniments de roques, i que no ho intentem. Ens quedem una mica xafats per la informació.
Després, intercanviem opinions i decidim que farem una aproximació, fins on puguem al Tuc de Mulleres, puix alguns no volen posar-se grampons. Per altra banda, tenim prou informació i, a més, el nostre amic i company de l’Acclivis Camilo Candela ens ha deixat un GPS on ha programat la ruta a seguir.
A l’endemà, 11 de juliol, dijous, deixem els cotxes a la zona d’aparcaments de Pla de l’Hospital i anem amb autobús fins a la Besurta. D’allí ens encaminem cap al Forau de l’Aiguallut. Hi ha molta aigua per tots els llocs i els rierols que van molt crescuts han arrossegat pontets, passarel•les, taulons, pedres…, de manera que a vegades és tota una odissea creuar-ne un.
Tot això dificulta la progressió i l’alenteix. De fet, dos companys es retiren perquè un cau dins d’un i es mulla tot. A més, el cel va ennuvolant-se, damunt nosaltres i a la carena on ens dirigim que, de tant en tant, no veem. Uns proposen que ens desviem una mica de la nostra ruta i visitem el proper Ibon de Toro.
Així ho fem. El visitem i està tot gelat. Espectacular. Impressionant per al temps que som. I, de sobte, comença a descarregar aigua, a rejo. Estem més de mitja hora allí, amb la pluja. Quatre estem ben preparats per a suportar aquesta, però hi ha un dels companys que no i es fa un remull. Així que decidim tornar arrere. I seguirà plovent. La pluja s’aturarà en determinats moments i en altres es reprendrà, amb més o menys intensitat, i amb algun que altre raig i tro.
Tornem a casa. per entretenir-nos visitem el poble on estem instal•lats i el santuari de Nostra Senyora de Guayen. Al poc arriben els dos companys, José Pedro i Manuel, i ens comenten que vénen de visitar el refugi d’Estós i que a aquella vall no ha plogut gens.
Al dia següent, divendres, 12 de juliol, decidim aproximar-nos al Salvaguàrdia, també conegut com Tuca del Cabellut, amb tot el que ens han dit i que seguiren confirmant-nos ahir mateix uns altres guies. Així que deixem el cotxe al pla de l’Hospital (1.730 m) i hui fem el camí cap a la Besurta a peu, i un poc ans d’arribar-hi iniciem una ascensió per una marcada senda en zig-zag cap al Portilló de Benasque, entre alta herba i flors.
Arribem a una petita planura on hi ha un petit llac i trobem que hi ha tritons. Seguim pujant fins que arribem al Portilló (2.444 m). La vista que hi ha allí també és impressionant, si mirem cap avant tot el massís de la Maladeta i al fons l’Aneto, tot quallat de gel, amb les glaceres en la seua màxima expressió, i si mirem pel mig de l’escletxa en la roca que és el Portilló veem la cara nord pirenaica tota gelada.
A tot això, quan som allí, uns grup de ciclistes suïssos, entre ells dos o tres xiques, pugen amb les seues bicicletes a trams pedalejant i a trams a les costelles i davallen per la costeruda i pedregosa senda cap a la zona francesa, com si res. Per altra banda, observem com alguns muntanyencs baixen del Salvaguàrdia. Això m’anima i dic que vaig a intentar pujar-lo. Tres companys em segueixen: Antonio, Paco i Carlos.
Comencem l’ascensió seguint la senda marcada, no hi ha pèrdua. Ens trobem a un muntanyenc que ens explica que la principal dificultat és passar una gelera que està una volta passat el “cable” però que és millor vorejar-la per un costat, així com la cresta cimera que també està gelada i el que hem de fer és creuar-la i situar-nos a la vessant francesa.
I així ho farem. Seguim pujant. És un pic molt aeri i, tot que s’anuncia a les guies turístiques de la zona com fàcil jo no el qualificaria com a tal, molt menys amb la situació que ens l’hem trobat. Hi ha trams on el precipi s’obri a la planta dels nostres peus i altres on el gel ens fa qüestionar-nos per on passem.
Però guanyem les dificultats gràcies a tots, de fet l’amic Antonio fa de sherpa marcant petjades amb pedres en alguns trams de les geleres. I quan arribem a l’aresta final, tota gelada, quasi ens retirem, però jo recorde el que em van dir quan vaig pujar l’Aneto: “si no creues el pas de Mahoma no fas cim, si no el passes no fas cim”. Així que fem coratge i avant, i ja som dalt, a 2.738 m s.n.m. Hem superat més de mil metres de desnivell.
Fotografies, alegria i tot això… També veem núvols, així que estem menys de mitja hora i cap avall, ja més tranquils i segurs després d’haver recorregut aquest camí. De fet l’aigua ens arribarà un poc ans del Portilló que deixem a l’esquerra per davallar ara per un altre indret marcat a la Penya Blanca.
La pluja ens acompanya però no ens importuna. Desfem camí. Han estat més de set hores d’excursió, de fruir amb el contacte amb la muntanya en alguns moments amb molta tranquil•litat. Arribem a casa i eixa mateixa nit sopem a un restaurant per celebrar el nostre triomf que per a molts resultarà insignificant però per a nosaltres, simples amants de les muntanyes, ha sigut i és important.
I bé arriba el dissabte, 13, i decidim recórrer la vall d’Estós. I així ho fem. Recordem que aquesta vall era la preferida del nostre amic, Paco Lledó, com ens va referir en més d’una ocasió i que ja vaig visitar per consell seu. la veritat és que és molt bonica, amb el riu que creua crescut, la vegetació… En fi, tot el que suposa els Pirineus.
I ens dirigim cap a l’ibon d’Escarpinosa, un llac entre muntanyes a 2.020 metres d’alçada que s’alimenta d’una cascada d’aigua de més de dos-cents metres que cau des de les agulles de Perramo. Impressionant. Abans d’arribar també hem visitat l’ibonet de Batisielles on hem vist pescant un parell de persones que tornaven de nou el peix al llac, es diu “pesca sense mort”. Si el camí és bonic per senda entre faigs, avets, pins, etc., el llac d’Escarpinosa és de pel•lícula.
Tornem i arribem al camí que porta al refugi d’Estós que està a una hora i mitja. Dic d’anar-hi, però ningú vol acompanyar-me. Així mateix sobre el cel els núvols de tempesta són cada vegada més foscos. Així que tornem i, de fet, arribant a l’aparcament comença a ploure i ja no s’aturarà en tota la vesprada. Hem pujat i baixat un desnivell d’uns 700 metres.
A l’endemà, dimenge, 14 de juliol, tornem a casa satisfets per haver-hi passat uns dies en contacte amb la natura amb un dels indrets més encisadors del món.
Crevillent, juliol de 2013
Josep Antoni Aznar
Imágenes de la actividad:
