Em van proposar realitzar un viatge a Les Dolomites, un conjunt de més de vint massissos muntanyencs dels Alps italians. I així ho férem. Amb el propòsit de conèixer aquestes muntanyes anàrem el que subscriu, Josep Antoni Aznar, amb Manuel Arabid, Antonio Martínez, Damià Devesa, José Antonio Ribera i Paco Torres, units de manera directa o inderecta pel Grup de Muntanya de l’IES Maciá Abela.
A tal fi, alguns companys anaren amb moto i altres optàrem per la via més còmoda d’agafar un avió des d’Alacant a Venècia. D’allí agafàrem un cotxe de lloguer i ca a Arabba, a uns 200 km de distància i tres hores de trajecte, més o menys, al cor d’aquestes serralades.
A manera de dietari anem a narrar les nostres experiències per aquestes muntanyes que són catalogades en molts llocs com “les més belles del món” i puc dir que sí ho són, o com a mínim de les més belles.
20 de juliol
Hui ascendim al massís de la Marmolada i ho fem amb telefèric. És el massís on es troba el cim més alt de Les Dolomites (Punta Penia de 3.343 m). El telefèric ha partit de 1.450 m i ens deixa a 3.265 m. Caminem per la glacera i pugem a dos o tres crestes que hi ha, però per pujar al cim necessitaríem conèixer la ruta i escalar amb el material adequat. Així que admirem la bellesa de tot el que ens envolta.
Després descendim a 2.950 m on ens trobem una sèrie de crestes conegudes com Serauta. Allí hi ha diverses vies ferrades instal·lades aprofitant restes de trinxeres de la I Guerra Mundial, ascendim alguns trams per aquestes i coronem un parell de crestes durant unes 2 hores. Trepem, destrepem… Ens divertim bastant.
De vesprada, ens dirigim amb cotxe al port de Pordoi (molt conegut pels amants del ciclisme). Dalt d’aquest, realitzem la via alpina denominada “Viel del Pan” que iniciem per darrera de l’albergo Savoia, passant per una petita capella fins arribar al coll del Cuch en direcció est per dalt d’una carena muntanyenca situada front La Marmolada que en porta a dos refugis (Fredarola i Viel del Pan) amb unes vistes espectaculars i un paisatge ple de verd i de muntanyes i de núvols i cel. En unes tres hores anem i tornem per una senda ben marcada amb bones indicacions.
21 de juliol
Hui ens dirigim al parc natural de Puz-Odle. Està plovent. De nou, agafem un telefèric, el de Seceda que ens deixa a 2.500 m d’altitud. Caminem per una senda ben marcada que ens porta a la base de la via ferrata del Sais-Rigais, una muntanya impressionant. Ans hem vist un parell de grans pedres, molt curioses, situades enmig del prat conegudes com “Pieralongia” on també hi ha una espècie de bar-refugi. Tornem per on hem vingut i en unes quatre hores hem completat aquesta excursió entre prats verds, flors grogues i petits llacs.
De vesprada, agafem el cotxe i ens dirigim a fer-nos una foto front de l’església de La Magdalena a la vall de Funes que és un punt emblemàtic paisatgístic de Les Dolomites i de la zona del Sud-Tirol.
De nou, agafem el cotxe que ens porta al l’entrada d’una pista forestal que ens conduirà al refugi d’Odle Geisler-Alm a 1.996 m després de dues hores de passejada on fruïm d’un bosc d’avets, de la pluja, del soroll de l’aigua d’un impetuós torrent muntanyenc i de les grans parets de roca que de tant en tant albiràvem. Ara bé, aquest refugi està tancat. Sort que a uns cinc minuts d’aquest es troba un altre, el de Malga Casnago. El paisatge és colpidor. Que cosa tan bonica! Comença a ploure fort. Els guardians d’aquest refugi, que també està tancat, un xic i dues xiques jóvens, ens obrin les portes i ens conviden a una cervesa i a conversar mentre trona i plou.
22 juliol
Hui anem a conèixer el parc de les tres torres de Lavaredo. Per entrar ens cobren 25 euros pel cotxe. Tot i això hi ha molta gent. Arribem a un aparcament a la vora del refugi Auronzo a 2333 m. I fem la volta circular (uns 10 km de distància) a les torres de Lavaredo, unes parets verticals de més de 500 m que són clàssiques dintre de l’escalada. Hi ha una lleugera boira que tapa i destapa les torres i part de la senda que estem fent. Arribem al refugi Lavaredo, allí contemplem la impressionant cara sud de les tres parets i com hi ha escaladors en elles. Després d’una suau pujada arribem al refugi Locatelli i els seus dos llacs. Ara veem la cara nord de les tres cimes, igualment impressionants. Ascendim a un petit pic que està sobre aquest refugi. Durant la marxa hem vist i veurem trinxeres, refugis en la roca i recordatoris de la Primera Guerra Mundial. Baixem i pugem i passem pel refugi Langalm i finalment arribem d’on havíem partit feia unes cinc hores.
De vesprada visitem amb cotxe tres grans llacs i passegem per les seues vores i ens banyem en el darrer: De Landro, Dobiacco i De Braies.
23 juliol
Hui és el quart dia. Anem al parc de les torres de Vajolet, al massís del Catinaccio. Prenem un autobús a Pera di Fassa que ens porta al refugi Gardeccia a 1.950 m. Ascendim per un senderi cap al refugi Preuss a 2.243 m., enlairat dalt d’una immensa paret, i el Vajolet, que està al costat, en poc més d’una hora. D’allí anem cap al refugi Re Alberto per un senda en forma de z que s’obri entre roques verticals i dotada gran part amb un cable d’acer que ens ajuda en l’ascens fins arribar al refugi situat a 2.621 m. Des d’allí anem cap a la zona del refugi del Pas Santner, que està tancat, on prop d’ell hi una creu com si férem un cim situada a 2.734 m.
Baixem de nou cap al refugi Preuss i decidim anar al refugi Passo Principe situat a 2.599 m per un ample camí. Quan arribem ens cau una forta granissada, afortunadament ja som a cobert.
Per altra banda, dos companys, Damià i Antonio, per una sèrie de circumstàncies, han anat al refugi Passo Principe i d’allí cap al pas d’Antermoia i ha pujat als cims del pics Larsec i Scalieret de 2.889 m.
Desfem camí i tornem per on hem vingut i arribem fins on replega de nou l’autobús. Són les 7 de la vesprada i havien pujat a les 8 del matí. I amb cotxe visitem el llac Carezza, un llac preciós declarat monument natural, que també guarda una llegenda sobre una nimfa d’aigua. Fem la volta circular al llac envoltats d’avets. La veritat que podria dir que és un dels llacs més bonics que he vist, sinó el que més, amb unes tonalitats verdes i blaves inigualables.
24 de juliol
Hui anem a una altra zona del Parc Puez-Odle, en concret a la zona de la Vallunga, que com el nom diu és una vall llarga, i molt verda. Comencem a caminar per aquesta poc després de les 8 del matí per un paisatge tot verd amb rierols, herba i avets. A la fi d’aquesta es troba l’ascensió al refugi de Puez de 2.473 m. Antonio i jo som els que la realitzem. Una volta dalt, els núvols van concentrant-se. Tot i l’anunci del mal temps, decideix intentar pujar el pic Puez de 2.773. Inici l’ascensió i quan estic prop del cim comença a ploure fort, rellampaguejar i tronar. Descendeix i em referme a una paret mentre al cel els trons i llamps esgarrifosos continuen. Després d’estar quasi una hora davall la tempestat decideix tornar al refugi. Arribe i allí m’espera Antonio que també s’ha mullat tot fent un passeig pels voltants d’aquest. El temps no millora. De fet, baixa molt la temperatura i, fins i tot, cau una intensa nevada. I nevant decidim tornar cap al punt de partida. I ho aconseguim i ja a la vall ni plou ni neva però hem de sortejar rierols d’aigua que han esdevingut rius per la tempesta. Arribem a les 6 de la vesprada i això ha estat tot.
I aquest ha estat el viatge senderista per les muntanyes que sis amics hem fet. Hem vist alguns massissos de les Dolomites per la carretera i altres fent senderisme…, i tots ens han encisat, eixa és la veritat. A l’endemà, per tornar anem a Venècia i visitem la turística ciutat de matí fins que a la vesprada agafem l’avió cap a Barcelona i d’allí cap a Alacant.
Josep Antoni Aznar
Juliol 2017
Imágenes de la ruta:
