Hem visitat Noruega aquest estiu. Podríem parlar d’aquestes terres, dels seus costums, de la seua gent, dels seus fiords… Però els que ens interessa ací són les seus muntanyes. I sí, Noruega té un perfil muntanyenc immens pel que vam poder veure. I allí el verd, la roca, l’aigua i el gel es combinen en una simbiosi meravellosa.
En aquestes línies només deixaré una pinzellada mínima de tot el que pot oferir aquestes terres per als muntanyencs i senderistes, amb dos xequicos trekkings que hem realitzat per aquestes terres amb la companyia d’Eva Menargues.
TREKKING D’APROXIMACIÓ A LA GLACERA DE FOXFONNA
Des de Longyearbyen, el darrer poble habitat més Nord a 78º graus de latitud, a menys de 1.500 km al Pol Nord, al Cercle Polar Àrtic, capital de l’arxipèlag d’Svalbard, ens dirigim cap a l’observatori Kjeil Henniksen on s’investiguen les aurores boreals i on s’acaba tot camí. Des d’allí iniciem una ascensió per una lloma pedregosa creuant alguna taca important de gel bla però relliscós. Després d’ascendir un pendent d’un centenar de metres iniciem una marxa ja per un pendent més suau però igualment pedregós que dificulta molt caminar al temps que contemplem les muntanyes plenes de gel i roca que ens envolten fins arribar front la glacera de Foxfonna. Deixem perdre la mirada en tan inhòspits paisatges, fem fotos, descansem una estona i tornem arrere.
Un passeig que ha durat unes tres hores al bell mig d’un paisatge encisador, únic, colpidor. Hem de dir que érem una vintena d’excursionistes i ens han acompanyat quatre joves guies, dos d’ells armats de fusells per defendre’ns d’un possible atac d’óssos polars que, molt de tant en tant, apareixen per aquesta zona.
TREKKING D’APROXIMACIÓ A LA GLACERA DE BRIKSDAL
Des de Hellesylt, prop de Geiranger, ja a la Noruega continental, ens dirigim a la glacera de Briksdal travessant paisatges de llibres de contes, cascades i llacs. Aquest és un lloc turístic des del segle XIX i recorrem un agradable camí que comença en una impressionant cascada i que en part recorrem a la vora d’un riu glacial i ens du en poc més d’una hora fins un llac on desaigua la llengua de la glacera de Briksdal, que forma part del glaciar Jostedal que és el més gran del continent europeu segons ens diuen. Tornem pel mateix camí. Després prendrem aigua mentre dinem un plat d’abadejo fresc i podem dir que estava, però l’aigua és la millor que ha provat mai que subscriu.
Ens hem cansat de fer fotos i d’extasiar-nos davant tant meravellosos paisatges. Tot el que podem dir és poc i no reflectirà mai el que hem sentit i la bellesa que han copsat els nostres ulls i la resta de sentits.
Josep Antoni Aznar
Agost 2017
